Tardor 2014 /
DOCUSPORT
•
La Revista
49
Lloc i data de naixement:
Barcelona, 30
d’agost de 1953
Titulacions obtingudes:
Professora
d’Educació Física per l’ENEFF-Madrid
(1974), llicenciatura per l’INEF (Barcelo·
na, 1983), cursos de Doctorat en Psico·
logia i Currículum (Barcelona, 1987-89),
entrenadora nacional de gimnàstica es·
portiva (Madrid, 1974) i entrenadora na·
cional d’hoquei (Madrid, 1974).
- Què us considereu (professora d’EF,
gestora, esportista...)?
Professora d’Educació Física.
- En quina activitat professional us vau
sentir més còmoda o us van tractar
més bé?
- Sempre m’he sentit bé, tant quan he
estat professora de primària, de secun·
dària o d’universitat, però potser quan
m’he sentit més considerada és quan he
fet cursos de formació permanent a pro·
fessors. També em vaig sentir ben tracta·
da col·laborant amb les administracions,
tant l’educativa com la sanitària.
- Mirant enrere, què considereu que
us va faltar en l’activitat professional?,
què hauríeu volgut tenir i no va ser
possible?...
- Acabar la tesi amb el doctorat, encara
que vaig publicar llibres i altres tipus de
publicacions (currículums a Catalunya i
Espanya), que era el contingut de la meva
tesi, i això també va ser molt satisfactori.
- Com qualificaríeu l’educació física
que vau viure. Era...
- Era una Educació Física que anàvem
descobrint i ajudant a construir. Amb
nous camins que vàrem ajudar a obrir i
a fonamentar. Va ser una època excitant
amb lluites per la nostra professió, que
no estava reconeguda.
- Una fita assolida...
- Ser catedràtica d’Educació Física a l’en·
senyament secundari.
- I una fita per assolir...
- Ser professora titular a la universitat, ja
que vaig estar set anys d’interina i des·
prés de lluitar perquè sortissin places
d’EF no vaig aconseguir-ne cap, enca·
ra que veient-ho amb perspectiva m’ha
anat molt bé a secundària i fent formació
per al professorat.
- Un record especial...
- Quan vaig anar a Madrid formant part
d’una comissió perquè incloguessin les
Àrees d’Educació Física dins de la uni·
versitat quan s’estava tramitant la Llei de
reforma universitària. Vàrem aconseguir
que hi haguessin dues àrees de conei·
xement. Quan vàrem sortir de la reunió
amb Alfredo Pérez Rubalcaba (aleshores
al MEC) fèiem vots d’alegria i no ens ho
podíem creure.
- Una anècdota...
- Moltes... Quan vaig anar a Grècia com a
guanyadora del premi FIEP... Quan vam
haver de fer la convalidació, estàvem
com a alumnes de companys nostres i
ens volien tractar com a alumnes novells;
vàrem aconseguir fer dos tipus d’exà·
mens... Quan els alumnes em van tirar a
l’aigua després d’un curs de vela... Quan
vaig trobar-me d’alumne un antic profes·
sor meu que no tenia titulació... Quan em
vaig presentar als mèrits de catedràtica
i es varen riure de les situacions de pa·
pers, caixes de documents...
- Un objecte que guardeu de la vostra
carrera professional...
- Molts objectes, documents i fotos, tam·
bé l’estic i la bola de jugadora del Rayo
Vallecano d’Hoquei (que era de quan
estudiava a Madrid), el floret d’esgrima
(quan vaig fer el curs de monitora) i els
mallots de gimnasta.
- Un personatge que us va servir com
a referent...
- José Mª Cagigal va ser el meu director
de tesina i em va obrir al món de l’olim·
pisme. Va ser generós i un gran teòric i
filòsof de l’Educació Física.
- Un record que tingueu del COPLEFC
en la vostra trajectòria col·legial...
- Les primeres reunions que vàrem fer
un grupet de professors i professores a
casa d’una d’elles i que va ser el nucli
del primer COPLEFC. Quan en una As·
semblea se’m va donar suport per fer un
recurs contra els mestres que estaven
ocupant les places de llicenciats d’Edu·
cació Física.
-Un consell als més joves...
- Que no deixin mai de formar-se, d’evo·
lucionar i aprendre. Que no agafin una
posició còmoda i s’impliquin en la lluita
per la nostra professió. Els drets no so·
lament s’adquireixen sinó que s’han de
conservar i això és una feina que s’ha de
continuar fent. Que s’impliquin en el CO·
PLEFC, que és la defensa de la nostra
professió i en la qual som tots.
Rosa M. Pérez,
col·legiada 3257
© Jordi Estruch
