Tardor 2014 /
DOCUSPORT
•
La Revista
47
Lloc i data de naixement:
Linares
(Jaén), 16 d’agost de 1953.
Titulacions obtingudes:
Les que calia
en cada moment i INEFC.
- Què us considereu (professora d’EF,
gestora, esportista...)?
- Durant la meva trajectòria m’he consi·
derat professora dels meus alumnes, i
gestora de tot allò que em deixaven…
- En quina activitat professional us
vau sentir més còmoda o us van trac-
tar més bé?
- He gaudit en cadascuna de les
meves tasques; la meva feina,
me l’han reconeguda sempre i
sobretot durant la meva última
dècada com a tutora d’alumnes
de diversitat. Vaig fer els meus
últims 12 cursos d’ensenyament
a l’Institut de Torredembarra
(Tarragona); centre, companys i
alumnes que han deixat el llistó
ben amunt en tots els sentits.
- Mirant enrere, què conside-
reu que us va faltar en l’acti-
vitat professional?, què hau-
ríeu volgut tenir i no va ser
possible?...
- Personalment, a vegades instal·lacions
esportives, però de vegades en alguns
centres vam adaptar les nostres necessi·
tats al que hi havia. A vegades construint
amb els alumnes i en classes lectives,
espais que ens permetien fer les classes
d’Educació Física.
- Com qualificaríeu l’Educació Física
que vau viure? Era...
- Gratificant, perquè em sentia feliç i,
com a conseqüència, aquesta felicitat
era percebuda pels alumnes i, per tant,
assolíem els objectius amb més facilitat.
- Una fita assolida...
- Haver pogut recuperar per mitjà de
l’educació física la dignitat humana dels
alumnes que es consideraven exclosos
del sistema educatiu i de la societat.
- I una fita per assolir...
- Mantenir lligada la meva vida de jubilada
amb l’aprenentatge, l’educació i la salut.
- Un record especial...
- Una invitació de noces d’un alumne...
amb aquest afegit: “convido al meu ca·
sament, la dona que va fer de mi un ho·
me responsable”.
- Una anècdota...
- El primer any com a professora i el pri·
mer dia... A la porta de l’institut hi havia
un rètol que informava de l’hora d’entrada
dels professors, que era a les 9, i la dels
alumnes, a les 10 h. Resulta que en llegir
la nota, vaig empènyer la porta d’entrada
i caminava pel passadís cap a la sala de
professors. Escoltava crits, però no em
vaig sentir al·ludida i continuava cami·
nant, fins que un conserge per darrere em
va agafar pel clatell i em diu: que no saps
llegir? Em vaig quedar sense esma per
contestar, de l’ensurt que em vaig endur, i
em va acompanyar agafant-me pel clatell
fins a la porta del carrer, perquè teòrica·
ment havia d’esperar-me fins a les 10 h…
Vaig esperar que entressin dues
professores que anaven juntes i
amb elles em vaig esmunyir pel
passadís fins que vaig entrar a la
sala de professors! Quina por que
vaig passar en aquella cursa! És
evident que em confonia amb una
alumna.
-Un objecte que guardeu de la
vostra carrera professional...
- El meu primer xandall, la meva primera
nòmina i felicitacions dels meus com·
panys.
- Un personatge que us va servir com
a referent...
- Un home andalús que ja no està entre
nosaltres, José Rodríguez, pare de fa·
mília nombrosa i mestre de moltes altres
persones com jo, i de l’exemple del qual
vaig aprendre valors molt importants. Des
d’aquí, doncs, el meu petit homenatge.
- Un record que tingueu del COPLEFC
en la vostra trajectòria col·legial.
- La meva primera participació en el Con·
curs de Fotografia… i la col·laboració en
una de les seves jornades.
- Un consell als més joves...
- Que repassin i mantinguin ben propers
alguns mots: empatia, vocació, pacièn·
cia i alegria.
M. Carmen Quílez,
col·legiada 5360
A l’esquerre, una de les tasques que
més van omplir M. Carmen Quílez
© Jordi Estruch
