48
DOCUSPORT
•
La Revista
/ Tardor 2014
ESPECIAL JUBILATS
Lloc i data de naixement:
Centelles,
29 d’abril de 1953.
Titulacions obtingudes:
Instructora
d’Educació Física a Polanco (Santan·
der, 1-9-70), llicenciada en Educació
Física (Barcelona, 1-1-1987).
- Què us considereu (professora
d’EF, gestora, esportista...)?
- Professora d’Educació Física.
- En quina activitat professional us
vau sentir més còmoda o us van trac-
tar més bé?
- De professora.
- Mirant enrere, què considereu que
us va faltar en l’activitat professio-
nal?, què hauríeu volgut tenir i no va
ser possible?...
- Més hores lectives; dues hores a la
setmana és poc.
- Com qualificaríeu l’Educació Física
que vau viure. Era...
- Els primers anys van ser una mica
difícils, la matèria no estava gaire va·
lorada, pagaven poc i havíem de tre·
ballar en més d’una escola; portàvem
els alumnes a jugar els dissabtes a di·
ferents ciutats de la província, els uns
anaven amb tren i la resta amb el meu
cotxe, cosa que avui dia seria impen·
sable de fer. Però a poc a poc la situa·
ció ha anat millorant, amb la feina ben
feta i treballant molt hem assolit que la
matèria d’Educació Física sigui com
qualsevol altra, almenys a l’institut on
he treballat els últims 22 anys. Sempre
m’he sentit molt valorada i respectada!
- Una fita assolida...
- Últimament ja cansada, després de...
42 anys d’exercir la professió, la meva
fita era poder-me jubilar als 60 anys
per poder estar amb els meus néts i
ho he aconseguit!
- Un record especial...
- Els records més macos són quan
els antics alumnes et vénen a veure a
l’institut per xerrar una estona i recor·
dar el seu pas per l’institut, recordar
també els viatges de fi de curs; o els
pares que et vénen a veure perquè
et reconeixen la dedicació envers els
seus fills (quan ets tutora) i sobretot
la festa que em varen organitzar els
meus companys el dia de la meva ju·
bilació: no l’oblidaré mai!
- Una anècdota...
- El primer any de treballar, els pro·
fessors entràvem per una porta i els
alumnes per una altra, i el conserge
em va dir “por la otra puerta, por la
otra puerta”; quan va veure que era la
professora va dir: “ai, perdoni, perdo·
ni, no l’havia reconegut, passi, passi”
(en aquella època ens tractaven de
vostè). I una vegada... era la setma·
na d’esquí, anàvem amb un autocar
de dos pisos, va començar a nevar
mentre anàvem a Font Romeu, el xo·
fer va posar les cadenes i vam poder
continuar, però en tornar es va trencar
una cadena i les va treure, ja que ana·
va picant a la xapa de l’autocar, però
aleshores l’autocar patinava i va picar
contra la paret de roca i del retruc va
marxar cap a l’altre cantó de la carre·
tera, o sigui marge avall. Ens vàrem
espantar una mica i vàrem dir al xofer
que parés. Llavors el meu company
va aturar un cotxe francès i va anar
a l’agència. Jo em vaig quedar amb
els alumnes i com que feia molt fred
ens vàrem posar a córrer i saltar per
la carretera per tal de no tenir-ne. Al
final varen venir a buscar-nos i va aca·
bar tot bé (en aquella època no teníem
mòbils, ara seria diferent).
- Un objecte que guardeu de la vos-
tra carrera professional...
- Llibres.
- Un personatge que us va servir
com a referent...
- Una professora que vaig tenir a San·
tander, ens feia treballar molt.
- Un record que tingueu del CO-
PLEFC en la vostra trajectòria col·
legial...
- El meu primer carnet de col·legiada,
l’any 1978, amb el número 1559.
- Un consell als més joves...
- Que treballin amb moltes ganes, il·
lusió i fermesa, que és una feina molt
maca i val la pena!
Maria Soler,
col·legiada 21559
© Jordi Estruch
