6
DOCUSPORT
•
La Revista
/ Tardor 2014
pot deixar en mans de persones que poden ser
molt populistes però que comencin a fer disbarats i
amb quatre dies és molt fàcil desfer el que s’ha fet.
I per un altre costat, fa un any vaig avisar el Consell
Directiu que volia plegar. Vaig haver-ho d’ajornar
perquè s’endarrerien les subvencions i vaig decidir
continuar i protestar adequadament, cosa que vaig
fer amb la convocatòria de totes les federacions. Va
ser un cop d’efecte, i la prova és que l’endemà ja
començaven a pagar...
FXN.– Quins són els reptes del món federatiu
com a conjunt en aquesta primera meitat del
segle XXI?
DM.– En aquest moment l’esport està molt canviant.
Per exemple, el futbol, que potser veurem d’aquí a
uns anys que en comptes d’una mitja part, n’hi hau-
rà dues o tres, assimilant-se al futbol americà. Com
als Estats Units, tot ve de la publicitat, i el futbol, que
és l’esport número 1 o amb més massa darrere, té
la necessitat de la publicitat; però sempre ens em-
mirallem en els grans clubs. Ara bé, a Catalunya, la
sort és que tenim milers de clubs petits, que són els
que formen la base. I si no podem donar suport a
la base, no anirem enlloc. I això va relacionat amb
les subvencions a l’esport base; el d’elit ja funcio-
narà sol. El dia que Catalunya sigui independent,
ja tindrà uns pressupostos per a l’esport d’elit, que
també és necessari, perquè és la imatge.
FXN.– Quan va entrar a la UFEC, quantes fe-
deracions hi havia?
DM.– Eren 55, 56 federacions. Però estaven molt
desunides. I ara són 68 i anem retenint-ho, per-
què tothom volen entrar-hi; perquè tenen serveis,
subvencions..., tenen de tot. Quan jo hi vaig entrar,
les federacions pagaven; ara és a l’inrevés, els pa-
guem nosaltres. Reben els serveis de tot l’àmbit
laboral: des de les nòmines, contractes, i ara ho
estem començant a fer als clubs... Tenen el servei
fiscal, el de premsa. Invertim 300.000 euros l’any
en premsa, perquè hi surtin la vela i la petanca, per
dir-ne dos; hem de comprar pàgines, perquè altra-
ment no sortirien mai.
FXN.– Tres esportistes que l’hagin captivat po-
sitivament...
DM.– En diria molts, però dels últims..., el Phelps,
la Mireia Belmonte i la Gemma Mengual. Si hem
de parlar d’altres esports: del gegant de bàsquet,
Michael Jordan; i més lluny, quan la boxa estava
de moda, el Joe Louis i Cassius Clay, que per cert,
l’any 1960, que jo era als Jocs Olímpics de Roma,
el vaig veure guanyar i no se sabia qui era. Amb el
ring dins del Colosseu on es va fer la final, a penes
hi havia mil persones.
FXN.– Tres dirigents que li agradaria destacar?
DM.– El número 1, en Samaranch. Ha estat discu-
tit, que si era falangista o no, per l’època en què va
viure. Però va ser un home que es va adaptar als
temps; als anys seixanta en el món olímpic volia ar-
ribar lluny, i realment va ser un dels dirigents més
bons que hi ha hagut. I de Catalunya, un dirigent dis-
cutit avui, en Rafael Niubò, que és el que ha tingut
les idees més clares com a secretari general. Mal-
grat que quan va arribar va dir que volia en Moner
fora. En canvi, després hem estat grans amics. I en
Vilaseca. L’any 1980 el govern Pujol volia nomenar
una altra persona, García Domingo, molt bona per-
sona, però que només pensava en l’esport en edat
escolar. Aleshores, quatre presidents de federaci-
ons: Gimnàstica, Atletisme, Bàsquet i jo, vam anar a
la cúpula de Convergència per dir que no anàvem
bé; “És una gran persona, però no”. I van escollir un
home del futbol, que havia estat secretari del Barça
i una persona honestíssima i que escoltava tothom.
Aleshores, gràcies a ell es va començar fent la Llei
de l’esport, a tenir autonomia en l’esport, que recla-
màvem des de feia anys, i va fer les primeres lleis i
això té un mèrit extraordinari en aquell moment.
FXN.– Amb la seva visió de conjunt, què suposa
Catalunya en el concert de nacions?
DM.– Nosaltres seríem una nació com Holanda,
Bèlgica, i amb millors resultats que ells esportiva-
ment, perquè tenim una base i una xarxa de clubs
que no té gairebé ningú. Això és un fet. Si vas a
Holanda, que són uns 7 milions d’habitants, no
tenen 9.000 clubs amb activitat. I ja no diguem
Bèlgica. Ara, el que aquí no tenim és la capaci-
ENTREVISTA A...
DAVID MONER I
CODINA. DE PERFIL
(Barcelona 19-3-1933)
La seva imatge és la d’un
patrici imposant: pausat,
segur de si mateix i colrat
pel contacte amb el mar i la
platja o la piscina, els seus
àmbits federatius naturals
(Rem, Piragüisme, Natació).
Mira amb ulls tranquils però
escrutadors, i sap negociar
per no perdre, si més no.
Durant 17 anys s’ha guanyat
el suport dels presidents de
les federacions esportives
catalanes. Ens va rebre
al seu despatx de la Via
Augusta, envoltat de lleis, art,
parsimònia i sumptuositat,
després d’haver nedat de bon
matí a Platja d’Aro i d’esperar
tornar-s’hi a remullar en la
calor del juliol enguany poc
lluït. Afirma que no llegarà
memòries..., de la qual cosa
esperem que es desdigui.
Amb entrada a la Viquipèdia,
n’extraiem això: “advocat
i dirigent esportiu català,
fill d’un advocat originari
de Banyoles [...] es llicencià
en dret a la Universitat de
Barcelona. Des del 1957
dirigeix un bufet d’advocats
propi amb sucursals a
Barcelona, Madrid, Palma,
Sevilla i Màlaga. Ha estat
president de la secció de
dret esportiu del Col·legi
d’Advocats de Barcelona. Més
tard fou membre del Tribunal
d’Arbitratge del COI, que el
guardonà amb l’Orde Olímpic
de Plata. François Mitterrand
el va nomenar cavaller de
l’Orde del Mèrit Internacional
de la República Francesa.
De jove fou nedador,
jugà al waterpolo (Club
Natació Banyoles) i al rugbi
(Barcelona Universitari Club).
Posteriorment ha estat
president de la Federació
Catalana de Rem i de la de
Natació de 1977 a 1995. Des de
1996 és president de la (UFEC),
càrrec que compagina des del
2007 amb la presidència del
Comitè Olímpic Català. El 2010
va rebre la Creu de Sant Jordi
per la promoció i la projecció
internacional del nostre
esport”. I darrerament encara
n’ha rebut molts d’altres,
dels quals destaca un de ben
recent: la Medalla d’Or de la
Ciutat de Barcelona, atorgada
el 30 de juny passat.
