Tardor 2014 /
DOCUSPORT
•
La Revista
7
Però ja en tenim l’experiència; almenys és la meva
de tota la vida, que et diuen: “A ti te daremos esto,
no te preocupes...”, però després a l’hora de votar
sempre ens voten en contra. I aquesta llei, dintre
del dolent, hem mirat d’amortir-ne el pitjor. O sigui
que les llicències es pagaran a les federacions ca-
talanes, o a les valencianes o andaluses; cobrarem
la nostra part, que ja tenim establerta. Per exemple,
en natació tenim 16.000 llicències, 3.000 es decla-
ren a Madrid perquè participen en competicions
estatals. D’aquestes, la Federació Espanyola cobra
50 euros i nosaltres, de la llicència catalana que en
diem, en cobrem 38. Ara es volien quedar els 88
euros i després donar-nos-en alguna cosa. Però
ens continuarem quedant els 38 i discutirem quins
serveis presta la Federació Espanyola a la Cata-
lana i quins la Catalana a l’Espanyola. I amb això
estem pràcticament empatats. Significa que ells es
quedaran amb els 50, que ja els està bé, i nosal-
tres amb els 38. Jo crec que quedarà, si fa no fa,
igual. L’únic tolerat és que ens demanin només el
nom de l’esportista, no l’adreça, el DNI i el número
de llicència. Ells volien tenir-ho tot, per després fer
campanyes de negoci les federacions espanyoles
i el Govern de Madrid estalviar-se aquests 40 mili-
ons d’euros del seu pressupost.
FXN.– Es pot desvincular esport i política?
DM.– No. És impossible. Perquè hi ha moltes fede-
racions que depenen de la subvenció. D’aquestes
nostres 68, n’hi ha unes 15 que viuen independent-
ment que els arribi o no la subvenció. Però les altres
en depenen. La política vol interferir-hi; és un error,
perquè haurien de ser ells, els polítics, els que hau-
rien d’escoltar-nos a nosaltres i estar al nostre ser-
vei. Sóc de la teoria, i sempre els ho he dit, que són
els meus empleats. “Escolti, escolti, no discuteixi
que vostè és un empleat meu.”
FXN.– Què us ha aportat personalment la UFEC,
en tots aquests anys?
DM.– A la UFEC vaig començar-hi amb una idea
que era una mica polèmica, que tingués el seu au-
tofinançament i que un dia d’una vegada anéssim
tots junts. Jo crec que això ho he aconseguit per un
costat i per l’altre. I crec que continuarà així i millo-
rant-se. Perquè jo espero que sigui així. Estem molt
contents del que hem fet, però no et pots mirar el
llombrígol i dir només que som collonuts, no.
FXN.– I ara, amb aquesta etapa tancada, què
farà?
DM.– No ho sé. He quedat una mica aclaparat dels
amics i dels homenatges i medalles, que em con-
tat de poder legislar. Nosaltres som dins de l’Estat
espanyol i aquest és un dels greus problemes, i
sempre n’hem sortit perjudicats.
FXN.– Catalunya, esportivament parlant, estaria
millor independent?
DM.– Sí, sí. Per raons lògiques. Primera perquè po-
dríem treballar més còmodament. Segon, perquè
l’esport sempre és competició, tant hi fa que sigui
l’esport de base com l’esport d’elit. I aquí se’ns pro-
hibeix moltes vegades de competir a fora. Mirant a
fora has d’enfrontar-te a qui et pot guanyar. No val a
jugar sempre amb qui ja guanyes. Aquesta és una
gran realitat. I per un altre costat, com a identitat és
indiscutible que ser independents no té res a veure
amb ser una regió, i espero que serem una gran
regió d’Europa, que tindrem una cosoberania, tard
o d’hora; jo no crec que tinguem la soberania to-
tal, perquè mantenim mitja Espanya, els mantenim
amb els nostres diners, que ens els treuen d’aquí i
tot això és molt difícil. I per què? Madrid, per dir el
centralisme, encara té l’esperit de conquesta.
FXN.– Govern espanyol i llicència única...
DM.– Nosaltres vam demanar-ne la retirada. La re-
tirada no ha estat possible perquè ells [el PP] tenen
el corró al Congrés, però sí que hem anat dialogant,
dialogant i dialogant, i mirar de treure del famós ar-
ticle 23 algunes coses que ens perjudicaven del
tot, com per exemple que a l’inici havíem de pa-
gar la llicència a l’espanyola; això ja ho hem resolt.
Compte, ara depèn del Congrés; ho hem arreglat
per la via del Senat. El Govern de Catalunya en de-
mana la retirada total. Nosaltres hem anat donant-hi
la volta; hem hagut d’anar a parlar directament
com a Unió de Federacions amb els congressistes
del PP, amb el Miguel Cardenal, que ho ha entès,
perquè és un home de l’esport, però no és el que
mana, sinó que és la Sáenz de Santamaría, que és
la que ho ha tirat endavant. I per què ho ha fet? Per-
què la seva idea inicial era estalviar-se 40 milions
d’euros que donen a les federacions espanyoles.
A Catalunya,
la sort és
que tenim
milers de
clubs petits,
que són els
que formen
la base. I si
no podem
donar suport
a la base, no
anirem enlloc
ALGUNS EPISODIS
DE MEMÒRIA
* Jo era president de
Rem, amb 31 anys, i
vam portar a l’estany de
Banyoles per primera
vegada l’Oxford-
Cambridge, que també
era la primera vegada
que sortia del Tàmesi,
d’Anglaterra. Vam
tenir-ho gràcies al
Dr. Josep Trueta, que
era catedràtic allà. Li
vaig trucar i li ho vaig
demanar, tot i que ell va
recordar-me que l’esport
no era cosa seva, sinó
que es dedicava a la
traumatologia. Però a mi
m’era igual. Érem dijous,
i li vaig dir que dilluns li
enviava el secretari de la
Federació, que parlava
molt bé l’anglès, i “ja
s’entendrà amb vostè”.
M’hi posava alguna pega:
“Que tinc el temps molt
just”. I jo vaig replicar-
li: “Però vostè plega a
les 4 de la tarda –que
ja ho sabia–. Per tant,
de 4 a 10 té temps”.
O sigui que vaig anar
tirant perquè no em
digués que no. “Bé, bé,
ja saben l’adreça?”, em
va demanar. Sí. “De qui
l’ha obtingut?”. Vaig dir:
“De la policia...”. Així que
va quedar parat, perquè
era molt catalanista.
Devia pensar que jo era
policia... El seu gendre
era en Trias Fargas.
